lunes, 1 de marzo de 2010

Encontre prohibit.

Quan vaig arribar a l’ermita, m’estava esperant. No se per què havia acceptat anar-hi. De fet, amb cada pas que feia em creia més segur de que el següent seria el últim donat en aquella direcció, i el primer de tornada cap arrere. Però mai vaig donar aquell pas.
-Sabia que vindries – em va dir.
-Podries haver-m’ho dit, i m’hauria estalviat tota una nit de dubtes.
El vent havia deixat de bufar a l’exterior. Ell va seure al petit altar de pedra, i va traure un cigarret de la butxaca. Va encendre-lo, i es va quedar mirant a l’horitzó. En les circumstàncies en què ens trobàvem, l’únic horitzó que el destí podia donar a les nostres mirades era la podrida porta de fusta de l’ermita.
-Moltes gràcies per vindre - va dir, al temps que calava el cigarret
-Saps el que ens podrien fer si ens trobaren, ¿no?
-No m’importa el que ens puguin fer. Només estic encara ací perquè tenia l’esperança de tornar a veure’t
-La setmana que ve ens anem, ¿ho saps, no?
-Si. – va fer el cap cap amunt per fer fora el fum – quedeu pocs, maleïda siga. No se com poden estar tan cecs. El front avança, Madrid s’apropa, Espanya es salva. I per tot arreu deixem morts que fa un any cantaven pasodobles amb nosaltres a les festes del mateix poble.
-És la guerra, Miquel. És així.
-Guerra? Això es de bojos! Ens matem els uns als altres. Es aquesta la pàtria que volem? Creia que podria fer-te entrar en raó- va calar, nerviós, i es va tranquil•litzar- No et recordes del poble, Fermin? Fa dos mesos que disparo a l’aire per por a que un d’aquells caps siga el de Josep, el de Fran, el de Tobíes. ¿Et recordes d’ells? Se’ls van emportar els republicans, dos dies abans que a mi se m’emportaren els nacionals. Estic fart, Fermin. Fart de tot això.
Va deixar de fumar, i em va oferir. Jo li ho vaig refusar. Mai havia fumat. No obstant, no vaig poder dir que no a la botella de whisky que va traure a continuació.
-Però ara, deixem les lamentacions per a un altre moment. Es hora de recordar vells temps.
Si volguera recordar la meitat de les coses que vam parlar aquella nit, em seria impossible.
El que mai oblidaré, no obstant, es l’explosió del fusell del meu germà quan vaig abandonar l’ermita, i la seua cara en acomiadar-se de mi per darrera vegada.

Una altra vegada, la redacció de valencià, amagada amb un intent de fer cas a Mireia amb la seua exigència de titols suggerents. ¿Alguna cosa que afegir, en la meua defensa? Efectivament, no sabia que havia que fer-ho sobre la magdalena.

2 comentarios:

  1. david dime que ese ultimo parrafo no lo has puesto !

    ResponderEliminar
  2. Bo, bo, molt bo, com sempre.

    A què esperes per a recopilar en un document de word totes les entrades que has fet? Estaria molt interessant.

    ZZ

    ResponderEliminar