lunes, 23 de marzo de 2009

Un cel en flames

Ja fa mot de temps que la vida no té el detall de deixar-me anar durant una estona per passar-me per ací, i crec que, el menys que puc fer es dedicar una entrada del blog al fet que m'ha ocupat tant de temps durant aquesta darrera setmana.
Qualsevol dels qui, a hores d'ara, trepitgen alguna vegada amb el meu blog, segurament mentre persegueixen algun destí mes atraient, sabràn, al moment, a que fet fa referència aquest post, per la data i, per damunt de tot, per la imatge que l'acompanya.

Feia dies que no trobava un motiu per a escriure, i no ho vaig fer fins fa un parell de dies, mentre els meus sentits fugien cap a un cel que, pres per les flames, convertia la nit en dia, i feia que el silenci no fora més que un record llunyà, desplaçant la realitat cap a un segon plà, i concentrant, durant quinze minuts, totes les nostres mirades, orelles, i la resta del nostre ser en aquells milers de llums que esclataven i volaven, sense deixar lloc les unes a les altres, i sense donar treva a l'espectador, arribant a agafar-lo totalment en el moment de l'esclat final, sense el qual els qui han estat observant-lo no poden, de cap manera, marxar en pau.

Però no es això l'unica cosa que té de màgica aquesta setmana: cada moment, cada pas que dones, et recorda que no es un dia qualsevol; que la ciutat que, en un altre moment pareix tan monòtona i avorrida, s'alça de la seua letàrgia, per celebrar un fet tan important com és ella mateixa.

Ja havent passat el dia gros, aquell que pareix que siga més llarg que qualsevol altre, una dotzena, o dues, de samarretes creuaven de banda a banda la ciutat en la que viuen durant els tres-cents seixanta-cinc dies de l'any, però que, en aquell moment, no els pareixia igual: quan centenars de penons de plàstic onejen al vent sobre el seus caps, i quan, rodejant cares del seu dia a dia, veien una gran taca verda que els identificava com a pertanyents a un mateix grup, que els recrodava a la vegada qui era cada un d'ells, i qui eren tots ells quan s'ajuntaven.
D'aquesta manera, a pesar de que a la resta del mon siga un dia normal, i milers de oficinistes estiguen deixant-se els dits teclejan davant de pantalles fluorescents, allí no es un dia qualsevol, i ells ho saben de sobrat.

No se quantes vegades hauran creuat la ciutat, ni quantes vegades els seus peus hauran passat pel sobre de les brutíssimes rajoles del mateix carrer de la ciutat, ara anant, i ara tornant però, del que estic segur que no oblidaràn es qui els acompanyava en cada una d'aquestes vegades.
Faltava alguna cosa...
No...
Faltava algú...
No...
Faltaven alguns...
Si...
Si... ja ho se...

Ja se qui son els que faltaven...

No hay comentarios:

Publicar un comentario