jueves, 12 de noviembre de 2009

Demana un desig!


- Però tanca els ulls!

- Per què?

- Perquè si no, no s’acomplirà.

- Vinga, va, i això, qui ho diu? A més, com saps que no els tinc tancats?

No vaig esperar la resposta. Vaig somriure i ,amb un gest precís, la moneda va eixir despedida del meu dit, va volar per damunt meu, fent giravoltes, i va caure a l’aigua amb un clapoteig que posà punt final al ritual.

Una vegada vaig observar com l’euro que havia llançat es dipositava suaument al fons, juntament amb altres centenars de monedes, vaig allunyar-me de la font, i vaig baixar els graons, fins on m’esperava ella, el cap alçat cap a mi, però no la mirada, absent des de feia temps.

La vaig agafar del braç, i junts vam travessar la plaça, que ens obria pas en un aleteig de coloms.

- Què has demanat?

- No t’ho puc dir; si ho faig, no s’acomplirà.

Ella es va aturar i va apropar la cara a la meua oïda.

- Si m’ho dius en veu baixa, ningú no s’adonarà- em va dir, a cau d’orella.

La vaig mirar als ulls, intentant descobir la meua imatge dins la seua absoluta blancura.

- ¿Què mires, tan calladet?Vinga, dis-m’ho- va suplicar amb aquell somriure emcisador.

Mai no he sabut com s'ho feia, però sempre s'adonava quan jo em quedava encisat mirant-la. Tal vegada fóra el silenci que m'envaïa quan l'observaba, o tal vegada fora una altra cosa; alguna mena de sisè sentit. En aquest cas, cinquè.

M’ho vaig pensar dues vegades, però des d’un principi sabia que era impossible resistir-me. Vaig traure un bloc de la butxaca i vaig escriure-hi una frase. Li vaig lliurar el paper.


Va llegir la frase que hi havia escrita, va alçar el cap per mirar-me als ulls i me’l va tornar. La seua sonrisa es va esvaïr, a mitges.

- Amor meu, saps que això és impossible. Ja hi hem parlat, tu i jo.- va dir amb una ombra de tristesa reflectida al fons de la seua mirada, inconscient encara de si mateixa.

Li vaig somriure, perdut al fons d'aquelles pupil·les verdes que quasi m'havia permès oblidar.

- Ja ho sé, ma vida. Ja ho sé.



No niego en ningún momento que esto es, de nuevo, la redacción mensual de valenciano, pero la producción de redacciones de pocas palabras resulta una buena forma de trabajar el microrrelato, género por el que siento gran aprecio.
¿Que todo eso son excusas y que tengo abandonado el blog? eso por supuesto, pero bachiller no perdona, y con todo lo que han acarreado los últimos días, todavía menos.
¿Que lo cuente? sí, hombre, ¿y que mas?
¿Qué es esto? Un metroflog?